Mujeres en Red
twitter
twitter


Dones i reproducció assistida

Assemblea de Dones d’Elx. Anuari 1994

Visitas: 4842    Enregistrer au format PDF   

INTRODUCCIÓ

Quan a finals del mes d’octubre de 1993 es féu publicitat dels experiments fets amb embrions humans inviables (producte de tècniques de reproducció in vitro) que donaren com a resultat embrions clònics, recordàrem que fa anys també s’alçà una forta polèmica social sobre els límits de la ciència quan aparegueren els primers nadons-proveta producte de la fecundació in vitro (FIV). També des del moviment feminista s’alçaren diferents postures sobre el que aquestes tècniques podrien significar per a les dones: hi havia una sector que considerà aquestes tècniques un progrés pel que fa a l’alliberació de la dona en tant que podrien permetre, per una banda, qüestionar el sistema familiar tradicional i, per l’altra, diferenciar entre sexualitat i procreació. Enfront d’aquesta postura se situaren els grups de dones que expressaven un rebuig total afirmant que la procreació tècnicament assistida transformava la reproducció en un producte de mercat al servei del sistema econòmic. A més, afegien, es podrien fomentar polítiques eugenèsiques, racistes i, fins i tot, sexistes, que acabarien girant-se contra la pròpia dona, que, a més, veuria alienat el seu cos en un procés en el qual era -o és- objecte de manipulació física en comptes de ser subjecte de la capacitat de reproducció del propi cos.

El moviment feminista no ha oblidat el tema al llarg d’aquests anys, però en els mitjans de comunicació, entre l’opinió pública, l’escàndol primerenc que aquestes tècniques provocaren s’ha anat diluint amb el pas del temps. Aqueix oblit, però, no s’ha produït perquè els problemes ètics plantejats s’hi hagen resolt, sinó com a conseqüència de l’acceptació del fet consumat: una vegada ofertada la tècnica comencen a crear-se les necessitats del seu consum i, conseqüentment, a aparèixer els discursos legitimadors de la seua existència. Amb altres paraules: allò que ja és al mercat es jutja bo i deixa de qüestionar-se. És per això que des de l’Assemblea de Dones decidírem, en aqueix octubre de l’any 93, reprendre el tema perquè pensàrem que ja és l’hora de fer -en la mesura de les nostres possibilitats- un balanç sobre els seus resultats o una reflexió sobre la seua utilització.

Les dones som les principals implicades en la generació de criatures. O, el que és el mateix, les principals clientes de la FIV, les que ens sotmetem als tractaments mèdics perquè nosaltres (o les nostres parelles) volem satisfer el desig de maternitat o resoldre el problema de la infertilitat. Com a feministes havíem de preguntar-nos si aquestes tècniques ajuden la dona a ser subjecte de la seua pròpia vida, és a dir, a fer de la seua vida el producte de les seues pròpies decisions. Perquè decidir és, no ho oblidem, conseqüència de la llibertat i aquesta és la que ens fa éssers humans. Havíem de preguntar-nos, a més, si efectivament la FIV qüestiona la família tradicional i si fa realitat aquell lema feminista que afirma que sexualitat no és maternitat. I calia recordar, de nou, la possibilitat que aquestes tècniques puguen ser el suport de polítiques eugenèsiques, racistes i sexistes, polítiques contra les quals, és clar, nosaltres ens pronunciaríem.

DESINFORMACIÓ, SILENCIS I, FINS I TOT, MENTIDES

Si des del feminisme s’ha defensat repetidament (i encara haurem de continuar insistint-hi) el dret a una maternitat lliure i desitjada per tal de defensar el dret a la no-maternitat, perquè entenem que sexualitat no és maternitat (cosa que, per cert, vénen a demostrar-nos les noves tecnologies reproductives), també hem de defensar el dret a la maternitat, és a dir, l’autodeterminació de cada dona a l’hora de decidir quan i com vol ser mare, ja es tracte d’una maternitat "natural" o d’una altra assistida tècnicament, com en el cas que ens ocupa. Però per a decidir cal tenir informació, i ací és on comencem a trobar algunes qüestions que cal denunciar: no es tracta ja d’ignorància per part de les dones sobre la part tècnica del que faran amb el nostre cos, sinó de desinformació o manipulació interessada de la informació per part d’una indústria de la procreació a la qual sols li interessa la venda del producte.

Per a començar, cal recordar que hi ha una clara diferència entre esterilitat i infecunditat, diferència que, a vegades, i de forma menys innocent del que pensem, s’oblida a l’hora de parlar d’aquest tema. Esterilitat és la incapacitat per a procrear, i això, llevat d’alguns casos (absència d’ovaris, de trompes o d’espermatozoides...) sols es pot confirmar amb total certesa al final de la vida reproductiva. Una persona estèril, sense intervenció mèdica, no tindria mai fills. Infertilitat és tan sols la dificultat de procrear en un termini determinat, la qual cosa no vol dir que se siga biològicament incapaç de fer-ho. Les conseqüències que poden derivar-se d’aqueixa confusió són interessants: acurtar el termini per a determinar el pas d’infèrtil a estèril augmentarà sensiblement la clientela potencial de les tècniques de reproducció assistida. Exemplifiquem-ho: diversos estudis afirmen que després d’haver emprat anovulatoris solen transcórrer dos anys abans que es produesca un embaràs, catorze si el mètode anticonceptiu utilitzat ha sigut el DIU, deu en el cas del diafragma. Doncs bé, des de 1968 el llindar de la infertilitat s’ha establert en un any (abans era de dos). I és que, com diu L. Vandelac (vegeu les lectures recomanades), "l’esterilitat ve sent objecte d’inflació fins el punt que augmenta al ritme de les tecnologies de procreació i la seua necessitat de legitimació social".

Cal, a més, recordar que l’esterilitat és moltes vegades un producte social efecte de malalties de transmissió sexual, d’anticonceptius, de certes pràctiques quirúrgiques, d’alguns medicaments i, fins i tot, de les condicions ambientals. Caldria afegir-hi encara el mercat potencial que suposen les persones que opten per l’esterilització com a mètode anticonceptiu. En definitiva, es tracta de factors que es podrien reduir quantitativament i qualitativa d’haver-hi polítiques preventives. I és que el progrés (perquè la reproducció assistida és considerada socialment progrés) serveix per a tractar de remeiar les seues pròpies conseqüències i no per a resoldre els problemes de fons.

Encara cal recordar altra cosa: aquestes tècniques són una evitació tecnològica de l’esterilitat, un succedani de la terapèutica, no guareixen l’esterilitat. Si la guariren, el negoci esdevindria innecessari.

Per a poder decidir si paga la pena o no sotmetre’s en aquest tipus de tractament, les dones haurien de ser informades amb honestedat de les possibilitats d’aconseguir el fi desitjat. I, tanmateix, també els índexs d’èxits són força variables en aquest sentit. Si per a la dona (o la parella) que se sotmet al tractament l’únic èxit vàlid és la consecució d’una criatura viva i sana, per als equips mèdics pot ser-ho simplement la transferència de l’embrió a l’úter i la bona implantació amb el consegüent embaràs clínic (la bategada del cor del fetus), o l’embaràs evolutiu (aquell que arriba més enllà del primer trimestre), o el part (la criatura pot nàixer viva i sana, o no), o un part múltiple (que sol acabar amb la mort d’alguna de les criatures nascudes)...

L’índex d’èxit també pot variar en funció del nombre de dones tractades o del nombre total de temptatives efectuades. Per exemple, tenint en compte el primer cas, les 3.055 dones tractades el 1986 als EEUU pariren 311 criatures FIV, xifra que col.loca l’índex d’èxit en el 10’2%. En canvi, si tinguéssem en compte la totalitat d’estimulacions ovàriques practicades (4.867) l’índex baixa al 6’4%.

Hem d’afegir-hi, encara, la possibilitat que s’hi incloguen en les estadístiques els embarassos aconseguits "naturalment" durant el tractament però que no en són conseqüència.

En definitiva, els índexs d’èxits solen ser parcials tant pel que fa a les fases del procés com pel que fa als centres clínics considerats (se sol donar les xifres dels èxits aconseguits pels millors equips clínics) o a les fonts estadístiques (les informacions provenen dels propis equips mèdics).

Finalment, cal que la dona tinga informació sobre els riscos que aqueixos tractaments li poden ocasionar. Sembla clar que els avortaments, els embarassos extrauterins, els embarassos múltiples, les cesàries, les malformacions congènites i els índexs de mortalitat perinatal augmenten. A això cal afegir els riscos associats a l’estimulació ovàrica (quists ovàrics, hipertròfia d’ovaris...). Ens produeix espant llegir en la bibliografia consultada que, després d’un any emprant en dones determinades substàncies inductores de l’ovulaciò, Jacques Testard -pioner francès de la FIV- decidira verificar els riscos d’aqueixos tractaments en primats. En aquestes tècniques les dones hem ajudat al progrés de la ciència com a cobais. I sense donar-nos la possibilitat d’elegir ser-ho, simplement enganyant-nos.

A la informació mèdica caldria afegir encara la conveniència de conèixer les experiències d’altres dones, la formació de grups d’autoajuda i d’autoconsciència per a compartir amb altres dones les vivències, grups que eviten que la tecnologia es convertesca en tecnocràcia, que siguen capaços de qüestionar l’afany de lucre de les clíniques, afany que les converteix en divulgadores de la idea que tota dona necessita ser, siga com siga, mare. Grups que reflexionen sobre aqueixa necessitat de ser mare i que facen de la maternitat, efectivament, una decisió lliure i no mediatitzada socialment.

PROS I CONTRES

Efectivament la reproducció assistida tècnicament, per separar sexualitat de procreació, ajuda la dona a alliberar-se de la biologia. Pensem, per exemple, en el cas d’una dona que decidesca ser mare quan, ja retirada de la vida laboral (després de la menopausa), tinga el temps per a ser-ho. Per altra banda, aquestes tècniques poden, efectivament, qüestionar un sistema familiar rígid en dislocar els conceptes tradicionals de mare, pare, etc. Recordem en aquest sentit el recent cas produït a Itàlia on una xiqueta ha nascut del ventre de la germana de son pare, però de l’òvul de l’esposa del pare: tot un atemptat al tabú de l’incest. Però tanmateix la tendència sembla haver sigut precisament la contrària, la de reforçar la família tradicional: l’elaboració de projectes legislatius que regulen aquestes tècniques de reproducció assistida ha sigut un estira i arronsa pel que fa al consentiment que dones sense parella estable o lesbianes poguessen sotmetre-s’hi.

Finalment, és cert que pot fer-se d’aquestes tècniques un ús terapèutic alhora que poden obrir les portes a aplicacions horripilants (eugenisme, racisme i sexisme). A la investigació científica serà difícil detenir-la. És per això que cal estar a l’aguait per a evitar que puga arribar-se a aqueix tipus de polítiques contràries al que considerem que ha de ser la humanitat: un espai comú per a totes i tots.

CONCLUSIONS

Des d’un grup de dones que ha fet seues les reivindicacions de maternitat lliure i desitjada hem de donar suport a tota dona que vulga realitzar el seu desig de maternitat. No podem limitar el dret d’autodeterminació de cada dona en matèria de reproducció, perquè nosaltres reivindiquem el dret a elegir, amb totes les contradiccions que aqueixa elecció puga provocar-nos. Però per a elegir conscientment es necessita informació, una informació honesta i objectiva allunyada dels interessos comercials. En aquest sentit denunciem la manipulació interessada de xifres i de barems d’infertilitat, i la utilització de la dona com a cobais en tècniques els efectes secundaris de les quals s’ignoren.

A més, si exigim un avortament lliure i gratuït, pensem que aquesta gratuïtat ha d’estendre’s a la maternitat assistida: per una banda evitaria que les dones d’alt poder adquisitiu siguen les úniques que poden realitzar el desig de maternitat, i, per altra, la inclusió en la sanitat pública evitaria que es caigués en mans de clíniques privades sense massa escrúpols per a satisfer el seu propi ànim de lucre. Si la societat fa de la no-maternitat una malaltia, un defecte o (com passa ara a Occident) un perill per al futur econòmic pels baixos índexs de natalitat, és lògic que carregue amb les despeses d’aqueixa malaltia que ella ha provocat. Però això no és obstacle perquè nosaltres ens qüestionem les causes últimes d’aqueix desig maternal, d’aqueixa necessitat de ser mare que ens fa sotmetre’ns a llargs, molestos i onerosos tractaments. Per què volem ser mares? Per què la maternitat esdevé una obsessió per a algunes dones? Per què no optar per l’adopció? Són sens dubte, preguntes que obririen una altra tertúlia. Però en aquest darrer punt, no volem acabar aquestes pàgines sense estar-nos de denunciar la doble moral d’una societat en la qual es paguen milions per una criatura que no existeix mentre en deixem morir milions que ja existeixen; o aqueixa esterilització de dones del "tercer" món (culpabilitzades indirectament del subdesenvolupament dels seus països pels alts índexs de natalitat) mentre es tracta de fertilitzar les dones d’Occident. I, sense anar més lluny, denunciem aqueixa concepció de la sanitat que vol fer més sanes les persones que ja ho són mentre que no guareix les persones malaltes o no incideix en les polítiques preventives.

Per a saber més: Tubert, Silvia. Mujeres sin sombra. Ed. Siglo XXI.

Vandelac, Louise. "La cara oculta de la procreación artificial" en Rev. Mundo Científico, nº 96

Testart, Jacques. La Procreación Artificial. Ed. Debate. Madrid, 1994


Font: http://www.nodo50.org/doneselx/donesirep.htm


1996-04


Otros textos

Quizás también te interese

Naturalización, y renaturalización de las mujeres. Cuerpos, sexualidad y deseo.

Este trabajo se inscribe en el marco del tema sobre naturalización y (...)


Por el derecho a decidir. Concentración en Madrid. Video

Imagenes filmadas durante la concentración celebrada en Madrid para (...)


28 de septiembre: Día internacional por el derecho al aborto

El 28 de septiembre se celebra el Día Internacional por el derecho al (...)


"Católicas por el derecho a decidir" en el marco del 28 de septiembre

Como mujeres Catolicas comprometidas tambien con la vida de las mujeres (...)


El PES Women propone a las instituciones europeas que el 1 de febrero se designe como el "Día Europeo de los derechos reproductivos de las mujeres"

Mi cuerpo, mis derechos: la solidaridad entre las mujeres europeas para (...)


Actualización sobre las activistas nicaragüenses acusadas

Es un consenso entre las feministas y así lo han comprendido las múltiples (...)


Contrarreforma Patriarcal en nombre de la ecología

¿Están en peligro los avances obtenidos por el feminismo en las últimas (...)


1997 - 2018 Mujeres en Red. El periódico feminista