¿A on van, els meus calers?

Els dimarts a la tarda, acompanyada de la meva germana, m’he de moure per Barcelona amb quatre criatures d’edats que oscil·len entre l’any i els tres anys. Descartat el transport privat, entre d’altres raons perquè seria impossible aparcar enlloc al barri de Gràcia mentre recollim la canalla, i descartat el metro i l’autobús, perquè cap línia no enllaça l’escola d’ells fins al domicili on ens dirigim, podem agafar dos taxis; dos, perquè els taxistes no admeten més de quatre ocupants per vehicle, que és el que cobreix l’assegurança. O podem reservar un taxi monovolum amb 24 hores d’antelació i pagar, després, l’import de la carrera més un suplement de 10 euros, atès que es tracta d’un vehicle especial i que n’hi ha pocs. Total: 15 Euros. L’última possibilitat és caminar amb la quitxalla durant tres quarts d’hora per fer un trajecte que amb cotxe seria de 6 ó 7 minuts.

Imaginem que sóc una política de l’Ajuntament de Barcelona i que he d’elaborar els pressupostos; segur que en destinaria una bona picossada o bé a una nova línia d’autobús que unís els dos barris mal comunicats o bé a proporcionar als taxistes uns crèdits a baix preu per comprar vehicles de més capacitat.

Ara imaginem que la persona que decideix la distribució dels calers municipals no sóc jo sinó un home de 50 anys amb la butxaca farcida d’euros i que mai no ha recollit quatre criatures a la sortida d’escola. Segurament s’estimarà més gastar-se d’una altra manera els diners del meu autobús o de la meva flota de taxis monovolum. Per exemple, en la construcció d’un edifici d’arquitectura novedosa que doni un toc glamurós a la ciutat. L’exemple no, que no és ficció.

I ara traslladem-nos a la realitat. El polític tipus català -ho explicava fa poc un diari- és home, blanc i de més de 43 anys. I sense problemes econòmics, hi afegeixo jo. Aquests homes són els que reparteixen els diners de les arques municipals i ho fan, esclar, d’acord amb les necessitats que ells veuen. Les que per a ells resulten invisibles, naturalment, no les poden preveure.

Els pressupostos públics -tot i que en aparença són neutrals- també s’escoren notablement en favor dels homes i en detriment de les dones. Per redreçar-los tenim dues solucions. La primera és aconseguir una representació femenina suficient ens tots els òrgans de govern.

Aquesta, tot i els canvis que s’han observat darrerament, va per llarg. La segona és fer els pressupostos participats. O sigui, que la veu de les ciutadanes i els ciutadans sigui escoltada pels municipis a l’hora de decidir on van els calers. Al món ja hi ha moltes països i ciutats, des de Sri Lanka fins a Tanzània i des de Porto Alegre fins a Rubí, que ho han posat en pràctica i se n’han sortit.

Si creus que val la pena lluitar per aconseguir uns pressupostos participats, et recomano que entris a la web: www.elscalersoncalen.org .Allí, ciutadans pel canvi t’explica de quina manera t’hi pots implicar.